7 minuts,

el temps màxim que puc passar sense tu,

el que triga a caure l'arena del rellotge,

el temps que passa entre que marxes i tornes altre cop al meu costat.

Aquest cap de setmana vaig anar a una boda.

No us en mostro cap foto perquè no en vaig fer cap.

I es que hi ha coses que no es poden fotografiar (encara): l'aroma que es queda suspesa en l'aire entre dues persones que es miren amb amor, la sensació càlida de saber que pensa l'altre, la profunditat de saber-se a casa quan el de la teva vora acaba la frase que tu comences, la suavitat de la carícia d'una mirada furtiva que a les teves esquenes et mira amb un afecte tan fondo i tan sincer que fa mal a les entranyes.

Dedico el blog d'avui a qui fa que 7 minuts es puguin fer eterns o que es converteixin en un sol segon, a qui pot jugar amb el temps només estan al meu costat, a qui em fa sentir la persona més afortunada del món malgrat mai em toqui la loteria.

Al meu príncep blau, imperfecte, desconegut a vegades, a qui sovint li falta molt per ser príncep, però que mai serà un vassall, de qui tantes coses admiro, m'agraden, suporto i em treuen de polleguera, a qui em fa ser millor persona perquè sols treu lo bo que hi ha dins meu, a qui no em posa mai una catifa vermella sota els peus, però sempre tindrà a punt un prat d'herba fresca, a qui no espero perquè sé que sempre hi és, el meu cavaller sense espassa que m'invita a anar plegats a la guerra, com un equip amb un sol objectiu, com una sola persona, com dues mans separades, on cadascuna fa la seva, però que treballen per aixecar junts el nostre petit castell de sorra.

El mag que guarda dins els ulls tota la llum del sol, la lluna i les estrelles, dins dels seus llavis tota la música del món, i en les seves mans tota la tendresa.

Crec que no queda res a dir ni ombra de dubtes.

Per molts anys més pugui fer el pena i dir tantes bajanades com avui.

Amb tu sempre són menys de 7 minuts.

gn