7minuts tard i una mica més: skate a lleida!!

CONCLUSIONS FÒRUM JOVE 2005 11 juny 2005

Aquesta és la quarta edició del Fòrum Jove que organitza la regidoria de Joventut de Lleida. Enguany, el fòrum ha estat enfocat de tal manera que els joves puguessin parlar i donar propostes entorn al tema de l'espai públic i els equipaments de carrer específics per a ells. Mitjançant dos grups de treball, un dedicat al món del graffiti i l'altre a l'skate, els joves han pogut explicar els seus interesos i necessitats a dos tècniques d'urbanisme de l'Ajuntament, i rebre per part d'elles, assessorament al respecte.

GRUP D'SKATE
En primer lloc es podria destacar com a prioritària la feina que s'hauria de fer a l'Skate Park de Pardinyes:
L'Skate Park de Pardinyes es troba, en aquests moments, en males condicions. El seu estat de deteriorament afecta a les mesures de seguretat del mateix park. Per tal de minvar el grau de perillositat s'hauria de reparar utilitzant materials més resisitents.
Els joves també voldrien que a més de fer les reparacions necessàries s'ampliés la zona de l'skate park i s'hi incloiés algun altre equipament per a poder practicar un esport diferent, com ara una canxa de bàquest. El park es convertiria en un espai que combinaria diferents esports. Una altra de les propostes seria deixar més espais entre les rampes.
Un altre factor a tenir en compte a l'hora de fer les reparacions, seria ampliar la potencia de la llum, ja que en aquests moments no és suficient. Es té constància que des de l'Ajuntament ja hi ha la voluntat de millorar aquest servei.
Per tal de tenir un bon manteniment de l'skate park, els joves han suggerit organitzar tallers o cursos en els que puguessin aprendre com reparar els desperfectes de l'equipament.


Nous emplaçaments:
Tot i que la voluntat inmediata dels joves és millorar les condicions de l'skate park de Pardinyes, també s'ha parlat de la possibilitat de construir-ne un de nou. L'Ajuntament de Lleida, i en concret el departament d'urbanisme, ha proposat el barri de la Bordeta com a una bona zona per posar-hi elements senzills per patinar o per construi-hi un nou skate park. Els joves també han tingut l'oportunitat de fer les seves propostes i s'ha parlat d'altres zones com ara prop del pavelló 11 de setembre, la zona d'aparcament del Camp d'Esports, el barri de la Mariola o la zona dels instituts. Els skaters prefereixen que en el cas que es construís un skate park nou, aquest, estigués en un lloc més cèntric. Cal doncs, estudiar totes les possibilitats.
Tant la tècnica d'urbanisme com els skaters han estat d'acord en què el futur skate park sigui un espai que integri una zona skate i una zona de lleure on la gent pogués gaudir obrservant les habilitats dels seguidors d'aquest esport. L'skate que avui en dia està en actiu és l'anoment de carrer o street, i el material més ben acollit pels skaters és el formigó, ja que la fusta es deteriora molt aviat i l'asfalt es desfà.
Ajuts i subvencions
La tècnica d'urbanisme ha informat als skaters del servei que el mateix departament els hi pot oferir per crear un projecte de construcció d'un nou skate park. Un cop el projecte estigués creat, es podria presentar per acollir-se a diferents subvencions.
Una altra opció seria acudir a les ajudes de la Unió Europea com ha fet alguna altra ciutat espanyola.

7 minuts entre bales

7 minuts entre les bales, 7 minuts de guerra, de lluita, de pura adrenalina!

En la guerra no hi han noms ni lligams, no hi han amics, ni família, ni treves...

La sang no marca cap norma excepte al de la mort i, per tant, la de la victòria. No existeixen les cares conegudes, només els enemics.

És la guerra, a per totes, on la pietat és un defecte, on l'amor és una lacra. La única fidelitat que existeix és a l'equip, al teu bàndol, als del teu mateix color, als que saps que darrera teu et cobreixen les espatlles, els que venjaran la teva mort en cas que tu caiguis, els que valoren el teu sacrifici i la teva energia.

En la guerra no hi han amics, però després de la guerra... no hi ha altra cosa que una gran colla d'amics, i no sols amb aquells que han guardat les teves espatlles o aquells amb els que tu has lluitat fins a morir, sinó també aquells que has acorralat i liquidat, aquells que t'han disparat a traïció i t'han mort, els que no han perdonat, els que t'han posat al teu punt de mira i no han dubtat en pixar el gallet per abatre't. Tots, tots i cadascun d'ells han arribat a ser una gran colla d'amics.

Perquè quan la guerra només és un joc, en surts i fas pinya, t'abraces al contrari igual que al del teu equip, comentes les estratègies, les baixes, les victòries i les derrotes (en definitiva som un país acostumat a celebrar derrotes!!!)

Perquè quan la guerra només és un joc, pot ser fins i tot divertit, però sols si és un joc. La merda és quan la guerra deixa de ser joc i es converteix en un món real on els nens es passegen amb una K47, fent de rates, obrint camí entre les mines, infiltrant-se en camp enemic com a primera línia d'atac. Els nens, utilitzats per les guerrilles per ser barats, petits, manipulables i fàcils de mantenir, doncs un cop viciats al tabac consumeixen molt poc (el tabac els treu la gana i els manté desperts), són un recurs fàcil per als exèrcits dels països en constant guerra.

La gent mor per tot arreu, per les bales, per la gana, per inanició, de tristesa.

Perquè només és divertit si és un joc.

Tinc ganes de tornar a jugar, sempre que sigui amb els amics.

Va equip, aneu pensant un crit de guerra!!!

Ens veiem al camp.

gn

7 minuts amb la llengua a fora!

7 minuts de patriotisme

Com molts deveu saber ja a hores d'ara, jo sóc una miquetona patriòtica. No sé si ho fa haver nascut en una ciutat que sempre ha estat conquerida, maltractada i oblidada, o el fet que a casa sempre em tingut aquell punt just de catalanisme orgullós tan lligat a la terra i als costums senzills.
En definitiva, tal i com us demostro en la foto, la llengua sempre ha estat un punt important de la meva vida. Sobretot perquè és a través de l'idioma que organitzem i comprenem el món, el colors, les olors, els gustos,... i totes les coses que ens envolten. Sempre he considerat que el català és una llengua tranquil·la i relaxada, suau i musical a l'oida, i que això ens dóna un caràcter nacional marcat per aquesta suavitat i musicalitat. No som un poble protagonista de grans aconteixements mundials, sinó que més aviat som un actor secundari que afegeix el seu granet de sorra.
L'idioma ens ajuda a estructurar la ment, per tant, és una part molt profunda de nosaltres i del que representem.
Potser estic fent una mica d'apologia, però des d'aquí us animo a fer un bon ús de la llengua sempre que pogueu i a no deixar que paraules tan antigues i que han perdurat tants anys desapareguin i quedin en l'oblit perquè ara ens referim a aquelles coses amb paraules més globalitzadores. Pareu-vos a pensar una mica i en descobrireu algunes i entendreu que vull dir. I si malgrat això no enteneu a que em refereixo... parleu amb els vostres avis, pregunteu-los hi quin nom tenen abans les coses. Demaneu que us expliquin que és un pardal o un cassigall o si a casa seva tenien xoal i si al xoal i posava la data o l'any. Si ens posem amb coses més simples podem parlar de les paraulotes.

Bé, continueu fent feina, continueu parlant, escrivint i, sobretot, vivint en català.

Un peto
gn

7 minuts,

el temps màxim que puc passar sense tu,

el que triga a caure l'arena del rellotge,

el temps que passa entre que marxes i tornes altre cop al meu costat.

Aquest cap de setmana vaig anar a una boda.

No us en mostro cap foto perquè no en vaig fer cap.

I es que hi ha coses que no es poden fotografiar (encara): l'aroma que es queda suspesa en l'aire entre dues persones que es miren amb amor, la sensació càlida de saber que pensa l'altre, la profunditat de saber-se a casa quan el de la teva vora acaba la frase que tu comences, la suavitat de la carícia d'una mirada furtiva que a les teves esquenes et mira amb un afecte tan fondo i tan sincer que fa mal a les entranyes.

Dedico el blog d'avui a qui fa que 7 minuts es puguin fer eterns o que es converteixin en un sol segon, a qui pot jugar amb el temps només estan al meu costat, a qui em fa sentir la persona més afortunada del món malgrat mai em toqui la loteria.

Al meu príncep blau, imperfecte, desconegut a vegades, a qui sovint li falta molt per ser príncep, però que mai serà un vassall, de qui tantes coses admiro, m'agraden, suporto i em treuen de polleguera, a qui em fa ser millor persona perquè sols treu lo bo que hi ha dins meu, a qui no em posa mai una catifa vermella sota els peus, però sempre tindrà a punt un prat d'herba fresca, a qui no espero perquè sé que sempre hi és, el meu cavaller sense espassa que m'invita a anar plegats a la guerra, com un equip amb un sol objectiu, com una sola persona, com dues mans separades, on cadascuna fa la seva, però que treballen per aixecar junts el nostre petit castell de sorra.

El mag que guarda dins els ulls tota la llum del sol, la lluna i les estrelles, dins dels seus llavis tota la música del món, i en les seves mans tota la tendresa.

Crec que no queda res a dir ni ombra de dubtes.

Per molts anys més pugui fer el pena i dir tantes bajanades com avui.

Amb tu sempre són menys de 7 minuts.

gn

7minuts no són res amb... el trio sacapuntas!!!

Aquest cap de setmana vam fer una petita excursió a la Costa Daurada, on ens vam trobar els 7 de la colla i vam poder passar un parell de dies junts, xerrant, jugant, rient i... bé, disfrutant del poc temps que tenim per fer una mica el boig plegats i retrobar-nos.
Una de les fotos casuals que va sortir de la trobada és aquesta, on tot té una mica de moviment, i es que nosaltres no ens hem sabut estar gaire mai quiets.
Perquè el temps sempre és curt quan ets amb ells!
Un peto gegant des d'aquí als de la foto, a tots els que hi érem i no surten a la foto, a tota la colla de Lleida,... i a tots els que se saben amics.
Perquè tenint gent així al costat no et fa falta res més!!!

un peto
gn

7minuts per un peto de pel·licula!

7minuts per un peto de pel·lícula!

Com n'és de bonic veure una parella besant-se llargament els llavis humits i molsosos, desitjosos d'amor!!!
Les persones tenim l'honor, gràcies a la facultat de la paraula, de poder saludar-nos quan ens veiem, però tenim el plaer, la immensa sort de poder disfrutar del meravellós món dels petons i de l'afecte explicit.
Feu petons a la gent que us estimeu o aprecieu? O sou dels que quan us trobeu amb els vostres els saludeu, els doneu la mà o simplement els hi foteu un cop a l'espatlla en plan "coleguillas" a mode de salutació amistosa?

Un peto!
gn


PD: Tenia moltes ganes de posar questes fotos que em vaig currar l'altre dia per a veure que en pensen els asos de la càmera.

Ja em direu que us en sembla!!

7minuts per una idea que durarà tota la vida

Perquè ells sí que ho tenen clar!!!

Continuem pensant la vida en positiu!!!

7minuts de silenci

7minuts de silenci

Per sort, la majoria de nosaltres em nascut i crescut en pobles petits, barris tranquils, prop de parcs (amb gronxadors) i prop dels camps, dels arbres verds, dels préssecs madurs, de l'olor inconfusible de la terra llaurada o dels camps molls per la pluja, dels sons de la natura, dels pardals canturrejant, de les tórtores cridant-se, del rossinyol refilant, les orenetes en vol ras i els mussols escodrinyant de fit a fit la nit en busca d'algun ratolinet o d'una musaranya despistada.

Els que hem crescut d'aquesta manera, amb els sons de cada dia, de la gent coneguda i dels quefers del món senzill, som els que sabem reconèixer i apreciar els silencis, però també som els que més ho patim.

Els que hem fet el canvi del poble i de l'àmbit rural a la ciutat estem marcats pel llegat de la nostra infantesa.

Una tarda, proveu-ho, asseguts en un banc, en una ciutat qualsevol, en un carrer transitat, un carrer del centre, amb els cotxes a tot drap (els que no peten bé, els que deixen fum a tothora, els que van amb la musica a tota ostia, els que fan servir el clàxon cada dos segons, ja sigui per saludar a algú o per insultar-lo,... els camions, les furgonetes, els que es pensen que són al circuit de Montmeló, ...), amb la gent que crida pel carrer, les iaies que paren a fer la xarrada al teu costat i que parlen a crits perquè no hi senten, la colla d'amics que fa bromes amb un to de veu massa alt per fer-se notar o per demostrar que ells són molt guais i que s'ho passen pipa perquè són els joves més enrotllats del barri, les motos (que al igual que els cotxes passen a tota ostia, modificades per fer més soroll o que simplement fa anys que no passen per un taller i peten com el cul, els que volen ser Dani Pedrosa,...),... i al vespre, els que pleguen de treballar i es despedeixen o paren a fer-la garlar amb el de la botiga de la vora, els que surten a passejar el gos amb el col·lega i també van de guais del barri, els que surten del bar després d'aguantar la barra durant tota la tarda perquè el bar tanca i ja els fan fora,... i a la nit... ui! la nit!!! A la nit els borratxos que la lien per totes les cantonades, els amics que surten de fer un sopar de colla i es dediquen a repassar tot el repertori d'operación trunyo i factor x, els que agafen el cotxe per anar a la disco i posen la música a tota merda per anar-se ambientant, els que corren amb el cotxe i el fan petar de valent perquè a la nit no hi ha ningú pel carrer i es pot córrer més,...

Segur que podria estar unes 7 línies més fent repàs de tots els energumens que es dediquen a contaminar acústicament la nostra vida.

En definitiva, que després d'uns quantes hores seguides amb tant de xivarri acabes amb el cap com un timbal. I els que som coneixedors del silenci... aquests més!!

7 minuts de silenci

No d'un silenci sepulcral (que fa por), sinó del que ens ofereix la vida tranquil·la d'un entorn rural, el del nostre poble, el del nostre barri, el d'allí on vam néixer.

Després de sentir la bogeria de la ciutat, puc entendre perquè cada cop hi ha més gent que es compra una escopeta de perdigons. Déu ser reconfortant seure al costat de la finestra i tombà d'un tret al primer que passi fent xivarri! Clar que és poc cívic i esta penat per la llei. Suposo que per això la gent no ho acaba fent, acaben canviant l'escopeta per unes xiruques o per una canya de pescar i fugen de la ciutat.

Després de tota aquesta parrafada (per la qual lo mínim que puc fer és demanar disculpes als lectors pacients que heu arribat fins aquí!), la reflexió final o pregunta que m'apareix al cap és:

Si a Barcelona no hi hagués tanta contaminació acústica, creieu que els camacus o pixapins vindrien tant sovint a les nostres terres a tocar-nos els collons?

7minuts de silenci

dediqueu-vos'els de tant en tant, que senten molt i molt bé.

Potser d'aquesta manera aprendrem a escoltar millor.

gn

7minuts per fer neteja

7minuts
el temps indispensable per fer-se una dutxa,
7minuts
per preparar-se alguna cosa ràpida per sopar,
7minuts
per menjar-s'ho i...
7minuts
per arribar al lloc pactat.

Amb menys de mitja hora podem estar preparats per dedicar una estona als amics, per estar-hi xerrant sense pensar en l'hora, sense preocupar-se de res més.
Tenir temps per nosatres i pels nostres és molt important, temps per desconnectar del món, per perdre's, per ser tu mateix, per estar una estona rient sense pensar en res més.

"Sé d'una ciutat molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit,
on el sol és feliç, el vent és poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit."

Mariús Torres, 12 de juny de 1939.

7minuts pel compte enrera

7minuts
el temps que trigues al matí a tornar a la dolça consciència del dia.

7segons
el temps que trigues a adonar-te que la persona que estimes encara respira adormida al teu costat i que un amor profund inundi el teu cos i et doni l'energia per obrir els ulls al nou dia.

7minuts

per fer l'esmorzar.

Unes torrades i un bon cafè amb llet per enfrontar-se a la nova batalla amb la força necessària.

Ara recordo aquelles noticies que surten de tant en tant a la caixa tonta en que fan el ranking per països sobre qui fa què. Com ara els anglesos són els que esmorzen més o els grecs són els que mengen més iogurts. Els espanyols són els que mengen més equilibradament, però són els més descuidats a nivell d'higiene.

Perquè tot ha de ser una competició?

Competim els països i les nacions per ser els millors en alguna cosa (qualsevol cosa), competim els pobles per a veure qui té el pavelló esportiu més gran o per quin té més prestacions o millor política social, competim dins les empreses per ser el que més curra, el que més cobra o el que té més favors del jefe, competeixen les mares novelles a veure quina té el paràsit més bonic de tots o quina té un cotxet 4x4 més ben parit, competeixen els veïns a veure qui té la terrassa amb les flors més boniques o l'entrada de casa més neta, al semàfor competim amb el cotxe de la vora a veure qui surt més ràpid i en una festa a veure qui va més ben vestit.

D'acord, som competitius per naturalesa, però cal?

El nostre temps al món és finit i no crec que valgui gaire la pena perdre'l pensant a veure que tenim de més nosaltres i que els altres. És una lluita, com a mínim, ridícula!

Seria més intel·ligent perdre el temps en ser més feliços i fer feliços als altres que no pas perdre el temps competint a veure qui la té més grossa.

No diem que som tan evolucionats? No ens vanem de ser els éssers més intel·ligents del planeta? Doncs, collons!! Ja podríem començar a actuar com a tals, no?

L'altre dia vaig poder contemplar el sumum de la competició humana, la lluita portada a l'absurditat més indigesta.

Vaig anar a comprar el pa, no recordo si era al matí o a la tarda, però recordo que només érem 4 a la panaderia i que tot estava a rebossar de pa per tot arreu. Ningú podia quedar-se sense el pa que volia o el producte que més li vingués de gust, doncs hi havia de tot.

Les dependentes atenien la gent amb parsimonia i simpatia, com sempre, i els que ens esperàvem anàvem mirant els productes i fent una llista mental d'allò que demanaríem quan ens atenguessin.

Just acabaven de fer a la persona que anava davant meu i ja em tocava. La dependenta va cridar: "qui va ara?" I de cop i volta, una dona de mitjana edat que havia entrat just darrera meu va respondre: "jo!" Automàticament vaig saltar i vaig dir: "perdoni, però crec que sóc jo." La cara de la senyora al veure que l'havia enxampada intentant colar-se va ser un quadre, va fer un pas enrere mentre remugava una disculpa en veu baixa i intentava adoptar una postura de persona respectable amb el cap ben alt i seria com un sequaç de Hitler, amb els llavis prims i apretats, l'esquena recta i les dues mans sobre la bossa de mà.

Mentre m'atenien me la vaig mirar i em va fer pena, una persona tant tensa, amb tanta necessitat de competir per ser la primera,... El que em va fer més pena era pensar que si això ho havia fet perquè tenia pressa, només tenia que demanar-m'ho i l'hagués deixat passar, però no ho va fer, va intentar un mecanisme competitiu i vil, la va cagar, es va avergonyir i va esperar el seu torn.

No m'agrada anar a comprar el pa perquè cada 2x3 em trobo en la mateixa situació i m'entristeix molt. Crec que passa perquè no ens coneixem, els veïns del barri no ens coneixem i no ens tenim tracte ni confiança per parlar-nos com persones normals.

Des de que sóc a aquest barri em deprimeix anar a comprar el pa.

El pròxim cop que vagi a comprar el pa potser em presentaré a les veïnes per a que em coneguin!!

gn

7minuts per desconnectar

7 minuts

és el temps mínim necessari de jeure sobre l'herba al costat del mar escoltant el remor de les onades per poder desconnectar del món caòtic, neuròtic i estressant que vivim cada dia en la nostra rutina de treballar, feinejar i ocupar el nostre cervell amb el concepte de producció de la societat en la que vivim.

El ritme de vida que ens marca la nostra societat és massa ràpid, desconnectat de la terra, de l'exercici físic de la creació manual, del contacte amb la realitat. Ens trobem alienats i per aquesta raó sovint les persones es troben estressades, cansades mentalment, sense capacitat per fer front a situacions quotidianes. El nostre cap no té temps per relaxar-se, per disfrutar de moments de contemplació de la vida i de reflexió personal que ens ajudin a créixer interiorment.

És llavors quan apareixen coses rares com: incapacitat per prendre decisions senzilles, no poder reconèixer ni acceptar sentiments propis, necessitat suprema de no estar mai sols, dependència absoluta d'instruments que ens permetin sentir-nos lligats a la societat, incapacitat de relacions normals, sentiment de buit intern, incapacitat de fer front al fracàs, infravaloració pròpia, ... (Després d'escriure això hauria de llençar l'ordenador? No!!! Jo no sóc tan conseqüent com per això!)

Recomanacions:

para el mòbil.

7minuts d'estiraments en silenci absolut.

dutxar-se amb temps i sense música.

passejar una estona cada dia, com a mínim 1/2 hora (aprofiteu per treure el gos a passejar).

fer activitats que no incloguin consumisme.

dedicar temps a seure amb els amics.

buscar hobbis que impliquen una activitat manual i/o artística (pintura, escultura, dibuix, papiroflèxia, pintar figueretes de jocs de rol... manualitats en general)

dedicar temps a activitats quotidianes d'utilitat bàsica (fer feines de casa, netejar el cotxe, ocupar-se del nostre animal domèstic, cuinar...)

Si ens deixem atrapar per les urbs acabarem tots tenint visites setmanals amb els psicoterapeutes.

Felicitats al psicoterapeutes, psicolègs, psiquiatres i altres!!! No us faltarà mai feina!

gn

7minuts a l'origen

7 minuts és el que es triga a arribar fins a casa.

Els grans àpats!
Feliços els que disfruten dels grans àpats al voltant d'una taula plena de gent amiga i estimada, arrebossant de menjar suculent, de rialles, de copes, de converses creuades,...
Feliços els que passen 9 hores seguides al voltant d'una taula i no se'n cansen, feliços els que estimen i se senten estimats al voltant d'una gran taula.
Feliços els que el dia 13 són 13 i no s'ho paren a pensar perquè la seva felicitat és tan gran que no tenen temps per supersticions ni per pensaments obscurs.
Sempre ens queixem, diem que les àpats familiars són un conyás, però ( a vegades ) val la pena disfrutar-los, gaudir-los, acabar tips com porcs després de menjar sense aturador i no preocupar-te pels kilos de més.

7 minuts,
el que es triga a fer 7 cafès.

gn

7minuts

7 minuts

El temps mínim d'esperar a algú que fa tard,
el que es triga a fumar un cigarro,
l'estona màxima de mandrejar al llit de bon matí abans de tornar a quedar-se adormit,
mitjana de temps dedicada a fer un sudoku,
el que dura una bona cançó (que si és realment bona sempre se'ns fa curta),

quan es comença a fer insoportable estar sense tu,

el que trigues a quedar-te adormit després d'un dia dur,
temps màxim d'anuncis que podem suportar abans d'oblidar quina pelicula estavem mirant,
l'eternitat que semblen els segons que passen entre la pregunta i que l'amor de la teva vida et doni un sí,
un peto de películ·la,
fer un menjar ràpid al microones,
els que falten per arribar a les vuit i trenta,
una conversa amable en un encontre pel carrer,
...
el que trigués a mirar un blog i comentar.

7 minuts

Benvinguts a tots!!

gn