dimarts, 16 d’octubre del 2007

7 minuts entre bales


7 minuts entre les bales, 7 minuts de guerra, de lluita, de pura adrenalina!
En la guerra no hi han noms ni lligams, no hi han amics, ni família, ni treves...
La sang no marca cap norma excepte al de la mort i, per tant, la de la victòria. No existeixen les cares conegudes, només els enemics.
És la guerra, a per totes, on la pietat és un defecte, on l'amor és una lacra. La única fidelitat que existeix és a l'equip, al teu bàndol, als del teu mateix color, als que saps que darrera teu et cobreixen les espatlles, els que venjaran la teva mort en cas que tu caiguis, els que valoren el teu sacrifici i la teva energia.
En la guerra no hi han amics, però després de la guerra... no hi ha altra cosa que una gran colla d'amics, i no sols amb aquells que han guardat les teves espatlles o aquells amb els que tu has lluitat fins a morir, sinó també aquells que has acorralat i liquidat, aquells que t'han disparat a traïció i t'han mort, els que no han perdonat, els que t'han posat al teu punt de mira i no han dubtat en pixar el gallet per abatre't. Tots, tots i cadascun d'ells han arribat a ser una gran colla d'amics.
Perquè quan la guerra només és un joc, en surts i fas pinya, t'abraces al contrari igual que al del teu equip, comentes les estratègies, les baixes, les victòries i les derrotes (en definitiva som un país acostumat a celebrar derrotes!!!)
Perquè quan la guerra només és un joc, pot ser fins i tot divertit, però sols si és un joc. La merda és quan la guerra deixa de ser joc i es converteix en un món real on els nens es passegen amb una K47, fent de rates, obrint camí entre les mines, infiltrant-se en camp enemic com a primera línia d'atac. Els nens, utilitzats per les guerrilles per ser barats, petits, manipulables i fàcils de mantenir, doncs un cop viciats al tabac consumeixen molt poc (el tabac els treu la gana i els manté desperts), són un recurs fàcil per als exèrcits dels països en constant guerra.
La gent mor per tot arreu, per les bales, per la gana, per inanició, de tristesa.
Perquè només és divertit si és un joc.
Tinc ganes de tornar a jugar, sempre que sigui amb els amics.
Va equip, aneu pensant un crit de guerra!!!
Ens veiem al camp.
gn

6 comentaris:

gn ha dit...

Algú em pot reconèixer entre tots aquests monos i màscares?
Va, us llenço un repte!!!

Anònim ha dit...

ola Clare!!!
OOO aket finde am la joc al final i nem no a fer paintball?¿ en saps algo skj enkara no e xerrat am n pla po algu m va dir k ens u avien kanviat..bueno en fi dema u sabre:)
mmmm responent al teu repte...
la segona blava de dalt i la blava d baix?¿ del mig la del mig..?¿krek vaia...no u tink gaire kla TT
axo del pais acostumat a celebrar derrostes...tot i ser realitat..uf...una miketa drastic....no trobes...en fi ens veiem dema pel bar:)
k et funciona millo el blog aket o el fotolog?¿
*AnNa*

Paolo Moschini ha dit...

7 smiles of peace from Italy ..

gn ha dit...

el blogger té més joc.
I només n'has encertat una de tres. la de la foto de baix de tot, sí, però les altres l'has ben cagada. doncs tota la resta són nois.
És difícil reconèixer la gent en aquestes condicions,eh!?

per cert, palo, m'agrada això dels 7 smiles of peace. Al igual t'ho agafo en prestec. ok?

gn

Anònim ha dit...

Clare!!
estas desapereguda o simplement tas kansat del blog..?
va que ja no et trobo ni perqui ni pel bar...
i si simplemet et fa mandra actualitza...ets una vaga...jaja

Anònim ha dit...

tens raó que això és com més interactiu però el fotolog també molaaaaa... snif snif

Lena