7minuts pel compte enrera

7minuts
el temps que trigues al matí a tornar a la dolça consciència del dia.

7segons
el temps que trigues a adonar-te que la persona que estimes encara respira adormida al teu costat i que un amor profund inundi el teu cos i et doni l'energia per obrir els ulls al nou dia.

7minuts

per fer l'esmorzar.

Unes torrades i un bon cafè amb llet per enfrontar-se a la nova batalla amb la força necessària.

Ara recordo aquelles noticies que surten de tant en tant a la caixa tonta en que fan el ranking per països sobre qui fa què. Com ara els anglesos són els que esmorzen més o els grecs són els que mengen més iogurts. Els espanyols són els que mengen més equilibradament, però són els més descuidats a nivell d'higiene.

Perquè tot ha de ser una competició?

Competim els països i les nacions per ser els millors en alguna cosa (qualsevol cosa), competim els pobles per a veure qui té el pavelló esportiu més gran o per quin té més prestacions o millor política social, competim dins les empreses per ser el que més curra, el que més cobra o el que té més favors del jefe, competeixen les mares novelles a veure quina té el paràsit més bonic de tots o quina té un cotxet 4x4 més ben parit, competeixen els veïns a veure qui té la terrassa amb les flors més boniques o l'entrada de casa més neta, al semàfor competim amb el cotxe de la vora a veure qui surt més ràpid i en una festa a veure qui va més ben vestit.

D'acord, som competitius per naturalesa, però cal?

El nostre temps al món és finit i no crec que valgui gaire la pena perdre'l pensant a veure que tenim de més nosaltres i que els altres. És una lluita, com a mínim, ridícula!

Seria més intel·ligent perdre el temps en ser més feliços i fer feliços als altres que no pas perdre el temps competint a veure qui la té més grossa.

No diem que som tan evolucionats? No ens vanem de ser els éssers més intel·ligents del planeta? Doncs, collons!! Ja podríem començar a actuar com a tals, no?

L'altre dia vaig poder contemplar el sumum de la competició humana, la lluita portada a l'absurditat més indigesta.

Vaig anar a comprar el pa, no recordo si era al matí o a la tarda, però recordo que només érem 4 a la panaderia i que tot estava a rebossar de pa per tot arreu. Ningú podia quedar-se sense el pa que volia o el producte que més li vingués de gust, doncs hi havia de tot.

Les dependentes atenien la gent amb parsimonia i simpatia, com sempre, i els que ens esperàvem anàvem mirant els productes i fent una llista mental d'allò que demanaríem quan ens atenguessin.

Just acabaven de fer a la persona que anava davant meu i ja em tocava. La dependenta va cridar: "qui va ara?" I de cop i volta, una dona de mitjana edat que havia entrat just darrera meu va respondre: "jo!" Automàticament vaig saltar i vaig dir: "perdoni, però crec que sóc jo." La cara de la senyora al veure que l'havia enxampada intentant colar-se va ser un quadre, va fer un pas enrere mentre remugava una disculpa en veu baixa i intentava adoptar una postura de persona respectable amb el cap ben alt i seria com un sequaç de Hitler, amb els llavis prims i apretats, l'esquena recta i les dues mans sobre la bossa de mà.

Mentre m'atenien me la vaig mirar i em va fer pena, una persona tant tensa, amb tanta necessitat de competir per ser la primera,... El que em va fer més pena era pensar que si això ho havia fet perquè tenia pressa, només tenia que demanar-m'ho i l'hagués deixat passar, però no ho va fer, va intentar un mecanisme competitiu i vil, la va cagar, es va avergonyir i va esperar el seu torn.

No m'agrada anar a comprar el pa perquè cada 2x3 em trobo en la mateixa situació i m'entristeix molt. Crec que passa perquè no ens coneixem, els veïns del barri no ens coneixem i no ens tenim tracte ni confiança per parlar-nos com persones normals.

Des de que sóc a aquest barri em deprimeix anar a comprar el pa.

El pròxim cop que vagi a comprar el pa potser em presentaré a les veïnes per a que em coneguin!!

gn